Un regnat que no acaba

(La crònica que mai no vaig publicar)

El concert de Slipknot havia acabat i la testosterona mesclada amb adrenalina es mastegava en un aire dens, atapeït amb 42.000 persones que esperaven el que havien vingut a cercar. The Ecstasy of Gold començava a sonar i tothom sabia que el moment era a prop. Acabada la ritual introducció dels concerts de MetallicA, els quatre janets no van aparèixer per enlloc però el públic no es va impacientar. Per la megafonia sonava l'angelical preludi de Fight fire with fire i tothom sabia que, aquest cop sí, era el definitiu.

Enmig de la foscor va aparèixer Lars Ullrich. Got de cervesa en mà, posat arrogant i somriure murri. Aspecte canviat pel pas dels anys però idèntica actitud. El so dels primers acords va fer la resta. El sisme era ja imparable i definitiu pel que restava de directe.

El de dissabte no va ser una exhibició de parafarnàlia, llumetes de colors, paraules gruixudes ni excentricitats inexplicables perquè a aquesta banda, a diferència dels seus teloners per posar un exemple, li sobra una qualitat que no mereix ser tapada per cap artifici. L'escenari principal del Sonisphere, de fet, és probablement un dels dels menys espectaculars on la banda californiana ha tocat des del seu esclat comercial l'estiu de 1.991, l'estiu del memorable Black album.

Entre cançó i cançó, això sí, més pauses del que són habituals. Els reis es van fent grans i això s'ha de dissimular substituint les cerveses i el no parar per algun discurs a la parròquia. "Aquest tema va dedicat a totes aquelles persones que planten cara als reptes que sorgeixen en les seves vides. Hi ha moments bons i d'altres que no ho són tant, si ho proves i no te'n surts almenys ho hauràs intentat i, si ho aconsegueixes, millor encara. El que no ens mata ens fa més forts", pregonava James Hetfield abans que el grup comencés a tocar una de les seves noves creacions, Broken, Beat & Scarred del Death Magnetic. Peça que, com en les altres que van sonar del darrer disc, van ser ben rebudes per un públic molt entusiasta encara que, en algun moment, decaigut per tantes hores de festival.

Temps hi va haver també pel record: Blackened, Master of Puppets, Fade to Black, Sad but true, One, Phantom Lord... Mentrestant, Kirk Hammet demostrava als incrèduls que ser vegetarià no pot ser massa dolent si ell es manté en aquest estat de forma. Barreja perfecta de traça i velocitat que sembla millorar amb el temps com si d'un gran reserva es tractés.

Abans de donar per acabada la funció un parell de bisos. Primer amb, l'Stone Cold Crazy de Queen i, després, tot un sine qua non, Seek and destroy.

Els reis regnen perquè així ho volen. Regnen també perquè així els ho demanem. Si hi ha hereus, que s'esperin asseguts.

Torneu-ho ha provar

Els entesos en publicitat assenyalen que trobar la complicitat entre el possible comprador i l'objecte anunciat és un recurs molt útil per aconseguir els objectius d'una campanya, ergo, vendre tant com es pugui. Dit això anem al gra: Resulta que Ben&Jerry's és una empresa de gelats que ha pensat en aquesta eina, la de la complicitat o bé l'insight com els deuen explicar a l'escola de negocis, per vendre els seus gelats als barcelonins. Per fer-ho comparen un dels seus productes amb les braves del Tomàs. La jugada és en principi bona. A tots ens fa gràcia que una multinacional es fixi en la nostra ciutat i en mostri un cert coneixement, sobretot en un país tant provincià com el nostre. L'errada, però, a part d'un missatge surrealista, rau en quelcom molt més senzill que aquesta empresa obvia seguidament com tantes altres: el català. Què els passa a aquestes multinacionals que són capaces d'etiquetar una caixa de condons en alemany per la minoria que parla aquest idioma a Bèlgica (80.000 parlants) i no s'atreveixen amb una que en té prop de vuit milions?

Per molt que vulguin caure bé em temo que no ho han aconseguit. Come on guys, torneu-ho a provar.

Has de pregar que el camí sigui llarg

Hi ha un mètode senzill i àntic per saber d'on ve el vent. Consisteix a mullar-se un dit i alçar-lo enlaire: el lloc on se sent frescor indica el cantó d'on bufa el vent. És un procediment molt primitiu, però positivament útil per a tota classe de vents, àdhuc per a saber la direcció dels vents metafòrics de la vida política i dels corrents de la història. Jo he conegut persones que s'han passat la vida, que es passen la vida, amb un dit humitejat i alçat, tractant de saber la direcció del vent. És una manera de passar l'estona com qualsevol altra, d'una eficàcia certa. En la vida no us poseu mai a sotavent; poseu-vos sempre a barlovent, guanyeu a barlovent, sempre.

Josep Pla, Els Pagesos. 1952.

A propòsit de la conversa al Patí del Rabí.

Tornant de l'estiu en sabrem l'eficàcia.

No en tinc cap culpa

En un país amb més de mig milió de persones a l'atur sap greu que dins aquest col·lectiu s'hi trobi gent honrada i treballadora i, mentrestant, a la riba dels qui no han patit aquesta dissort hi hagi més d'un cràpula desagraït. Si bé és cert que sovint tenim el que ens mereixem també de tant en tant l'atzar és massa generós amb qui no s'ho mereix. I és una pena.

Al ravalenc carrer de Joaquim Costa hi treballa una d'aquestes persones. Sospito que deu regentar el bar que el manté ocupat perquè cap patró mínimament sensat li mantindria el jornal. Avui l'home s'ha ofès perquè no ens hem entès i m'ha dut un cafè "amb llet" enlloc d'un "amb gel". Quan li ho he comentat, el pobre diable ja no ha pogut ocultar més estona l'homínid que té dins seu. Discutir-s'hi hagués estat un impossible però tampoc en tenia cap gana.

El que cal és informar per assegurar-nos que l'atzar sigui una mica més just la propera vegada, que s'ho miri una mica més quan triï qui no cobra a final de mes i estalviï males estones a qui vol prendre un cafè amb GEL en pau. I a això em disposo: El bar s'anomena "La Parra". Feu-me el favor de no anar-hi pas mai.

Duran i Espanya

Aquest és el relat d'un fet que, per anecdòtic que pugui semblar, és l'enèssima prova que a Catalunya l'únic que li cal per ser un país lliure és tenir polítics a l'alçada de la seva gent. El passat divendres 5 de juny, Josep Antoni Duran i Lleida es disposava a pujar els graons que el conduirien al faristol de l'acte de final de campanya de les eleccions europees. La megafonia ja havia pronunciat el seu nom però Duran, malgrat trobar-se amb un públic amic i molt engrescat per la intervenció prèvia de Jordi Pujol, va topar amb la més freda de les indiferències. Ni la cleca va ser prou efusiva per tapar els tímids xiulets.

El catalanisme tal i com s'ha entès fins ara és ja un animal famèlic. Amb el cap ben col·locat només cal que el Tribunal Constitucional li escapci d'un sec cop de guillotina. Quin interès pot tenir un discurs polític que proposi l'entesa amb una nació que mai ha mostrat cap interès ni noció de convivència amb Catalunya? Perquè negociar des de la subordinació les infraestructures, veure torpedinat qualsevol projecte polític mínimament ambiciós com, posem per cas, el malaurat nou estatut i resignar-se mentre el país es torna en un no-res? Dissolt per l'auto-odi d'alguns autòctons i el menyspreu d'altres nouvinguts.

Cal plantar decididament cara a tots els qui ens proposen aquesta agonia. Poden manllevar-nos qualsevol cosa però la dignitat es queda a casa i tancada amb doble volta de clau. Si amb pocs segons ja sabem si una persona ens agrada o no, crec que amb Espanya tres-cents anys ja han estat suficients.

De bon profit

El fet que el doctor Carretero i en Salvador Sostres s'hagin citat per dinar a finals de mes serà un esdeveniment històric per al planeta i suposarà una esperança per a molts d'éssers catalans. La llibertat s'apropa i és bo que els qui la defensaran es vagin coneixent (i s'avinguin).

Altres reflexions:

-La discoteca la Sal és un frau a la humanitat.

-Avui, fent un cafè a la vora del mar, he sentit l'estiu per primer cop.

-Barcelona: T'estimo però quan de tu em separo d'enyorança no em

moro.

-L'estètica és una forma d'ètica i de vegades no ho volem veure.

-El segon tripartit és el final de l'espanyolisme a Catalunya. Això ja s'acaba i les conseqüències d'aquest final ens porten a un cul de sac. Sabeu tots quin...

-Una bona manera de dir bajanades sense ofendre a la majoria és diguent que ho fas des de l'esquerra.

-Ser políticament correcte és afirmar-se un poruc o un ignorant i cap de les dues coses em convenç.

-...i foc a la resta

En l'hora valenta

                                    Ara mateix enfilo aquesta agulla

                                    amb el fil d'un propòsit que no dic

                                    i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

                                   que anunciaven taumaturgs insignes no

                                   s'ha complert, i els anys passen de pressa.

                                   De res a poc, i sempre amb vent de cara,

                                   quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

                                   I som on som; més val saber-ho i dir-ho

                                   i assentar els peus en terra i proclamar-nos

                                   hereus d'un temps de dubtes i renúncies

                                   en què els sorolls ofeguen les paraules

                                   i amb molts miralls mig estrafem la vida.

                                   De res no ens val l'enyor o la complanta,

                                   ni el toc de displicent malenconia

                                   que ens posem per jersei o per corbata

                                   quan sortim al carrer. Tenim a penes

                                   el que tenim i prou: l'espai d'història

                                   concreta que ens pertoca, i un minúscul

                                   territori per viure-la. Posem-nos

                                   dempeus altra vegada i que se senti

                                   la veu de tots solemnement i clara.

                                   Cridem qui som i que tothom ho escolti.

                                   I en acabat, que cadascú es vesteixi

                                   com bonament li plagui, i via fora!,

                                  que tot està per fer i tot és possible.