Aquesta terra escapçada que sovint anomenem la Catalunya Nord recorda demà 350 anys de decadència i oblit. Els mateixos que en fa de l'aprovació del Tractat dels Pirineus. Bressol del Casal de Barcelona i terra esplendorosa en temps pretèrits, avui les sis comarques catalanes sota govern francès són una prova fefaent d'evidències que, tots plegats, hem preferit no observar. Els motius d'aquest apartheid són diversos però tots rauen en un mateix bàndol, el de l'expansionisme castellà. Aquí, en aquest racó de món, els seus arguments duren menys que la bellesa en un afalac de paleta.
La fòbia al fet que una part de la nació existeixi administrativament fora d'Espanya i que, en conseqüència, no es pugui reduir l'existència de Catalunya a la seva vinculació amb la nació messetària esgarrifa els espanyols. Per aquest motiu llurs sequaços afinats al Principat han procurat discretament que la resta dels catalans enfoquin els seu interès en tot allò que passi a Espanya, en subvencionar associacions culturals d'aquest país instal·lades al nostre territori, i en minvar al mínim possible les relacions entre nord i sud de Catalunya. Tot per aconseguir que el nostre marc territorial passi abans per Quintanilla de Onésimo que per Cotlliure o Perpinyà.
I és una pena perquè Perpinyà ha de ser un lloc magnífic on instal·lar-s'hi. Ni a la ciutat ni en cap altre poble d'aquestes comarques hi passa mai res. No hi ha un trist accident de trànsit, una sola manifestació o esdeveniment mínimament transcendent. Fa poc hi vaig tornar per assegurar-me que la terra no s'havia mogut de lloc degut a algun fet paranormal. Tant temps veient els informatius de TV3 m'havien fet témer una possible abducció del territori o fins i tot una mort sobtada d'en Pere Codonyan.
Ironia a part, la resposta a aquest negacionisme, que també es palesa en la narració de la història que els joves a banda i banda dels Pirineus reben a l'escola, no ha tingut una rèplica digne per part del catalanisme polític (sempre intentant pedagogies que han fracassat galdosament). Entre els molts reptes que tenim per endavant cal perseguir la unió entre el nord i sud del país. Unió que, malgrat administrativament és ara impensable, té un llarg camí a recórrer mitjançant la força dels ciutadans dignes, que s'estimen el que són, que no s'esperaran asseguts ni s'agenollaran a postulats de líders que fomenten la desídia i la mediocritat intel·lectual. Mentre escric aquestes línies no puc deixar d'imaginar-me què en pensa o sap el President Montilla de tot això, de com es sent governant un país tant esmicolat i dissortat.
